Des de que vaig veure
Buscando a Nemo que he incorporat en el meu repertori d’expressions la, ara ja mítica, “tenir memòria peix”.
Aquesta setmana passada al conservatori (8), en un ratet que tenia lliure em van deixar un nen força entremaliat perquè li fes classe una estoneta (el prof que té ja no el deu aguantar). Imagina’t, el nen té 10 anys i ja pinta grafitis... com puja la canalla avui en dia! Doncs bé, que el patufet entremaliat havia de tocar uns exercicis (parlo de música), però resulta que s’havia descuidat el full on eren escrits... I li dic:
-
No te'n recordes d'aquests exercicis?
-
No. (i es queda tan panxo)
-
A veure, busca bé el full.(torna a buscar..)
-
No el trobo.-
Deixa’m buscar a mi. (El nen devia pensar: “però que pesada! Si ja t’he dit que no hi era!”).
No hi és. Però com no te’n pots enrecordar? Si això és un exercici que en teoria has de tocar cada dia abans de fer les lliçons!-
No me’n recordo. (“Mwhahahahaha avui no faré aquests exercicis!”)
...I ara bé lo bo...
-
Que tens memòria peix?-
Memòria que?-
No has vist Nemo? Que hi ha un peix que no se’n recorda de res.
-
Ah sí! La Dori! (i ben convençut diu)
Doncs no seria memòria peix, sinó memòria Dori!I jo: xD
Al final va acabar fent uns exercics que em vaig treure de la màniga...
O sigui que ara en comptes de tenir memòria peix, tindré memòria Dori. Es que les coses s’han de dir pel seu nom... quina raó tenen els nens.
I com diria la
Gri: "A vegades la memòria peix em falla i em venen flaixos"
